- La oïda: és la primera que surt a funcionar. Abans de néixer la oïda ja surt a passejar. És molt tímida, treballa quan vol. Vergonyosa, una mica mal educada, no sabria treballar si no fos per la memòria. Sense la memòria, la oïda tindria un treball inútil.
- La memòria: aprofita les coses que li criden més l’atenció, les curioses. No surt mai de casa, és molt familiar, no li agrada ensenyar-se, perquè té algú que ho fa per ella.
- La veu: del que guarda la memòria, la veu ho treu cap a fora. És la encarregada de comunicar als altres que existeix. Aparentment, la més exterior de totes, és la que surt més tard. És la que triga més a parlar. És la part més exterior del pensament, que utilitza allò que hem escoltat, hem guardat, i volem exterioritzar.
No vol dir que la veu tot ho digui, només allò que volen exterioritzar. La veu pots escoltar-la pel so que té, per com deixa anar les paraules. Només pot existir si hi ha un aparell fonedor, format per diferents òrgans que deixa anar l’aire en forma de paraules per poder sortir a l’exterior. Per poder fer arribar als altres allò que s’intenta sonoritzar. És molt senyora i no necessita que ningú l’acompanyi i que faci soroll. La veu prefereix anar sola.
Els gestos els fem servir per donar una mica més de sentit en allò que estem explicant. La veu està tancada dins una capsa, com si fos un regalet.
Té un parell de llaços: les mans. Les mans? Les mans són fetes pel tacte, però quan acompanyen la veu deixen de tocar per demanar, subratllar, tallar,etc. Amb les mans tenim possibilitats de forma d’expressió que estalvien a la veu el seu missatge sonor. Quan no parlem, les mans també expressen, diuen coses.
Ponencia inaugural II Congreso Escuela 2.0
Hace 14 años
Entradas
